Ajuntament

Ajuntament

Seu electrònica Alcalde i regidors Tràmits i gestions Perfil del contractant Urbanisme Telèfons Enllaços Contacte Associacions

Turisme

Situació geogràfica Història Economia Climatologia Flora i fauna Com arribar Què visitar Què fer Gastronomia Guia comercial Allotjaments i restauració Tourist Info Galeries fotogràfiques

<<< Tornar a l'inici

Marie Claire, SA

 <<< Tornar a Economia

Quan Celestino Aznar Tena va obrir una petita empresa de calces, segurament, no va imaginar que aquella petita fàbrica esdevindria el germen de l’empresa de calces més important d’Espanya i una de les més importants d’Europa. Corria l’any 1907 i, per aquells temps, feia quasi 20 anys que Celestino es dedicava, com molts altres vilafranquins, al negoci de les cavalleries. Com a bon tractant, Celestino, fumador empedernit, passava la major part del temps anant d’un costat a altre de la geografia peninsular a la búsqueda de fer el millor negoci amb les seues mules i cavalls. Espanya es trobava encara inmersa en la ressaca causada per la pèrdua de les illes de Cuba i Filipines i els espanyols tractaven de sobreviure als efectes comercials causats per la pèrdua de les colònies. Va ser, precisament, a partir d’aquesta realitat, que en els primers anys del segle XX, el govern de Francisco Silvela va recolzar les inversions siderúrgiques al País Basc i les tèxtils a Catalunya. Fruit d’aquest recolzament i d’una tradició secular, la indústria tèxtil catalana convertí aquesta regió  en una de les més pròsperes de la península, alhora que fomentà la consolidació de la burgesia catalana.A Vilafranca, mentre tant, el negoci tèxtil ja havia començat a aflorar. Celestino Aznar continuava alternant les seues llargues anades i tornades a lloms dels seus cavalls amb curtes estances en el seu poble natal. No obstant això, poc després de canviar el segle, Celestino tenia ja tres fills, José, Enrique, Celestino i Juan Antonio, al que després se li sumaria Luis, tots ells fruit del seu matrimoni amb Francisca Iñigo. La senyora Francisca, com era coneguda entre els veïns del poble, era natural de Fortanete i tenia una germana que vivia en Calamocha, en la província de Terol, el marit de la qual havia provat sort en el negoci de la fabricació de mantes. Segons conten, el negoci era tan prosper que l’èxit de la seua germana va despertar la curiositat  de Francisca. Aquella senyora veia com el seu marit havia de passar llargues temporades fora de casa mentre
ella restava criant els seus fills a soles. Per aixa, en una de les breus estances de Celestino a la llar, la senyora Francisca se li va plantar davant i li va dir que volia “ser fabricanta”, com la seua germana.

De tractant a empresari

Corrien els primers anys del segle i Celestino va fer cas a la seua dona. Amb els estalvis de tants anys com a tractant, aquell home, amant dels cigarrets i poc acurat en la seua higiene, va vendre bona part de la seua cavalleria i després de provar primer amb una serreria, va acabar per decantar-se per obrir una fàbrica de calces en el número 12 del carrer Alcalá. L’aposta era arriscada, doncs el centre de producció de calces es situava a Catalunya i el de les calces era, encara, un sector  mai explorat a Vilafranca. Però Celestino contava amb un avantatge. Des de sempre a Vilafranca va hi haver la tradició de que els tractants aprofitaren els seus viatges per guardar en els sarrons calcetins, calces i toques produïts en el mateix poble per a ser venuts. Gràcies a aquesta tradició, Celestino, que ja per aquells anys deguera ser un experimentat tractant, coneixia un bon grapat de venedors i compradors del sector tèxtil, amb els quals establiria uns primers contactes.
D’aquesta manera, l’any 1907 es fundava una petita empresa amb poc més de 15 operàries. La fàbrica, encara que modesta, va ser durant algun temps, la més gran de les que existien a Vilafranca. No obstant això, el model de producció distava molt d’aquell que estava a punt d’implantar-se a l’altre costat de l’Atlàntic. Només un any després que Celestino ficara la fàbrica de calces en marxa, Henry Ford, principal artífex de l’evolució del sistema de producció nord-americà i propietari de la marca de cotxes Ford, llançava el model “T”, del que va vendre dos mil unitats, una xifra rècord per a l’època. L’èxit del model “T” seria el que cinc anys més tard l’animaria a introduir en les seues factories el sistema de producció en sèrie, una autèntica revolució per al món de la producció i el consum. En un plaç de 15 anys més, la companyia de Ford celebrava l’eixida al mercat del vehicle que feia 15 milions.

Però això era el que passava a l’altre costat de l’Atlàntic.  A Vilafranca, les coses anaven molt més asplai. Per començar, Celestino es va desplaçar a Catalunya per comprar les primeres màquines per a fer calces de punt anglès. Les màquines es van transportar a Vilafranca i es van instal·lar en la fàbrica situada en el que llavors eren les afores del poble. Així que Celestino disposava ja de la força de treball i de la tecnologia necessària per ficar-se a produir calces. No obstant això, l’arribada del primer hivern va demostrar que caldria esperar un temps per a aconseguir que la fàbrica funcionara amb normalitat. I és que, Celestino i els treballadors es van trobar que les màquines de confecció quedaven inutilitzades com a conseqüència de les inclemències de l’oratge vilafranquí. Efectivament, el fred de l’hivern propiciava que les màquines es dilataren i no funcionaren correctament. El problema no es va solventar fins la ficada en marxa de la calefacció. Al llarg dels primers anys, van ser molts els problemes que es van plantejar, però Celestino va aconseguir donant-los-en una solució.

La senyora Francisca li havia demanat al seu home que volia “ser fabricanta” i Celestino li va demostrar en pocs anys que no s’havia equivocat al elegir la calça com a article a produir. Sobretot, perquè la calça és una mercaderia especialment lleugera i que, per tant, resultava relativament barata de transportar per a ser venuda en altres indrets. Per altra banda, Vilafranca disposava d’una mà d’obra barata, propiciant que el producte fóra competitiu respecte dels que es produïen a Catalunya, vertader centre tèxtil de l’època.
Els primers anys de la fàbrica van just coincidir amb l’inici d’un segle convulsionat per les guerres. Quan el 28 de juliol de 1914, set anys després de la fundació de la fàbrica, un jove va assassinar l’arxiduc Francesc Ferran Habsburg, pocs, inclòs Celestino, degueren de pensar que repercutiria en l’esdevenir de la fàbrica de calces de Vilafranca. L’assassinat de l’arxiduc, en ple centre de Sarajevo, fou el detonat per a l’esclat d’una guerra, la Mundial, en la que els països veïns a Espanya s’implicarien per complet. Tot i els avanços tècnics, les mules i, en especial, els cavalls van seguir sent el principal mitjà de transport de militars i civils. Els tractants de cavalleries espanyols van fer, segons conten, el seu propi agost a costa de les necessitats franceses. D’aquesta manera, Celestino es va desfer de les últimes cavalleries de que disposava  i, de pas, s’assegurava el recolzament econòmic a la seua naixent empresa de calces.

Així que poc a poc, les coses van començar a anar bé per a aquella fàbrica de calces i Celestino es va permetre el luxe de substituir part de la maquinària per les anomenades Cottons, amb les que es fabricaven calces amb costura. Es tractava d’un enginy similar als telers amb unes separacions anomenades frontures. Cadascuna de les frontures fabricava una calça seguint l’amplària de la cama d’una dona. Després, la trentena d’operàries que allí treballaven s’encarregaven de cosir-les pel taló i la punta. Per a quan les Cottons van arribar a Vilafranca, la seda natural, material que havia estat utilitzat en els començaments de la fàbrica, ja havia estat substituïda per una seda artificial anomenada rayón. No obstant això, cada calça contenia dos materials: el primer, el cotó, per al peu; el segon, el rayón, per a la resta de la cama.

Però les calces no eren l’únic producte que es produïa a Vilafranca. Per a aquells temps, el poble havia aconseguit situar-se com un autèntic pol industrial.  El 1923 el poble contava ja amb una vintena d’empreses que funcionaven a ple rendiment i que feien de Vilafranca un cas sorprenent dins de l’inhòspit territori en que es desenvolupava aquella intensa vida fabril. Així, a les calces que produïa la fàbrica de Celestino, calia sumar també mantes, flassades, calcetins, calçotets, bufandes, faixes, toquetes i alguns altres productes no textils com els embalatges de cartró, xocolates o sabons.

I mentre tot açò passava, a Espanya s’anava creant el caldo de cultiu per a una guerra que finalment esclataria el 18 de juliol de 1936. Celestino Aznar Tena, fundador de la fàbrica, havia mort tres anys abans, als 58 anys d’edat. Darrere d’ell havia deixat una empresa que funcionava a ple rendiment i que donava treball a una trentena de vilafranquins. Però la Guerra Civil, que a Vilafranca es va dur la vida dels d’un bàndol i dels de l’altre, va afectar el funcionament de la fàbrica. Els fills de Celestino, Luis, Juan Antonio i Celestino (Enrique havia mort i José mai va patir cap represàlia), que havia sigut l’alcalde més jove de la història de Vilafranca, van fugir una nit cap a les muntanyes de Terol, sabedors de que les seues vides corrien perill. Al dia següent de la seua marxa, milicians republicans entraven en les seues cases per detindre-los. Luis, Juan Antonio i Celestino ja no estaven allí. La seua mare, la senyora Francisca, que des de la mort del seu home s’havia quedat al capdavant de l’empresa, va tindre que retirar-se en casa de la seua filla i només l’edat la va salvar d’anar a la presó. Així que la fàbrica es va quedar sense un cap visible que la dirigira.
Però els treballadors de la fàbrica no es van quedar parats. Només algunes setmanes després que esclatara aquella guerra incivil, els operaris i operàries de la fàbrica van constituir el que ells van anomenar un control d’empresa constituït per Carlos Alcón, Gloria Corbatón, Vicenta Torres i Julio. Gràcies a ells i al treball de tots els treballadors que no van marxar al front, la producció de calces no es va aturar durant els 3 anys que durà el conflicte.

Pàgines: 1 2 3