Ajuntament

Ajuntament

Seu electrònica Alcalde i regidors Tràmits i gestions Perfil del contractant Urbanisme Telèfons Enllaços Contacte Associacions

Turisme

Situació geogràfica Història Economia Climatologia Flora i fauna Com arribar Què visitar Què fer Gastronomia Guia comercial Allotjaments i restauració Tourist Info Galeries fotogràfiques

<<< Tornar a l'inici

Marie Claire, SA - pàgina 2

 <<< Tornar a Economia

La postguerra amenaça la fàbrica

Quan el conflicte va acabar, la senyora Francisca va quedar en llibertat i els seus fills van tornar a Vilafranca. No obstant, va ser la seua mare qui va quedar al front de la fàbrica fins 1944, any a partir del qual Celestino i Luis es van fer càrrec de l’empresa. Però els anys de la postguerra seran, per a l’empresa, tan durs com per a la resta de vilafranquins. El tancament del mercat a l’exterior i la greu situació econòmica per la necessitat de reconstrucció van sumir el poble i també l’empresa en un llarg letarg de quinze anys. Al front de l’empresa (el seu germà Luis havia marxat a viure a Barcelona), Celestino va haver de recórrer vàries voltes a l’estraperlo per a poder bastir la fàbrica amb matèries primeres. Però aquest no era l’únic problema. Els talls de llum estaven a l’ordre del dia i encara es recorden ocasions en les que la fàbrica va estar parada durant cinc dies seguits per falta de subministre. A banda, les dificultats per comunicar-se a través del telèfon, doncs podien passar fins a tres hores des que es demanava una conferència i te la concedien, tampoc no ajudaven massa.

Mentre situacions semblants es reproduïen per tota la geografia espanyola, a la resta del món sorgien innovacions a les que els espanyols no tindríem accés fins molts anys després. Així, només un any després que esclatara la Guerra Civil, Wallace H. Carothers, va descobrir una nova fibra sintètica: el nailon. Les treballadores de Du Pont, firma per a la que treballava Carothers, van ser les primeres en provar-se les calces confeccionades amb aquella fibra. En poc de temps, es van vendre 64 milions de parells en els Estats Units. L’aparició del nailon marcava un hite per a la història de les calces. Però per a quan Celestino va voler utilitzar el nailon, la maquinària de la fàbrica havia quedat obsoleta pels anys d’autarquia.

Fruit també d’aquelles penúries, bona part de la vintena d’empreses que havien constituït l’entramat industrial de Vilafranca havien desaparegut. Només la fàbrica de Julio Monfort, que en la dècada dels 50 tenia mig miliar de treballadors, havia mantingut tot el seu potencial. Això, lamentablement, duraria poc. Celestino, conscient de que la supervivència de l’empresa passava per introduir, fóra com fóra, el nailon es va ficar mans en l’obra. Recolzat pel seu fill, Celestino es va desplaçar a Catalunya, bressol de la indústria tèxtil, per a buscar tècnics i professionals que li assessoraren en la modernització de la fàbrica. L’any 1954, entrava a l’empresa la persona que duria endavant la modernització de la fàbrica: Francisco Senar. A canvi, Celestino i Juan Antonio li van cedir una part de les seues participacions dins de l’empresa. És precisament aquest any quan l’empresa deixarà de ser una societat familiar per a convertir-se en una societat anònima amb el nom de Senar SA. Els canvis, a partir de llavors, no deixarien de succeir-se.

Arriba Senar, punt i a banda

Coincidint amb l’arribada de Francisco Senar, la direcció de l’empresa va decidir canviar el nom de la marca amb que fins aquell moment s’havien comercialitzat les calces. Corria la dècada dels 50, feia 10 anys de la presentació del primer biquini, Christian Dior ja tenia el seu propi taller a Paris i Ingrid Bergman i Cary Grant ja s’havien donat el bes més llarg de la història del cine a la pel·lícula Encadenados.
Encabotar-se en que, en un context com aquell, el nom d’Eugenia de Montijo seguia sent comercial no hauria tingut cap sentit. Així que el 16 de març de 1960 quedava registrada la marca Marie Claire. Pocs anys després, la cançoneta de “Marie Claire, Marie Claire, un panty para cada mujer …” inundarà els televisors de tot el país.

En poc de temps, els directius de l’empresa se’n van adonar que cenyir-se només a la producció de calces podia resultar perillós. La conjuntura econòmica espanyola estava canviant i els espanyols començaven a experimentar tímidament allò que s’anomenava la societat de consum. Paral·lelament, l’activitat econòmica es va reactivar i pareixia que la vida empresarial tornava a fluir. Senar SA a la vista que la fabricació d’un sol producte no era suficient, va començar a produir, a partir de 1954, combinacions, bragues i camisons. A més, es va tindre l’encert d’adquirir maquinària que produïa roba interior sense costures laterals, un detall aparentment sense importància que, al capdavall, va permetre que l’empresa es situara en una posició ventajosa en el mercat tèxtil nacional.

Els encertats canvis tecnològics de la maquinària per part de Francisco Senar i el recolzament de l’equip directiu van propiciar l’expansió de l’empresa, que durant els anys següents viurà una sèrie de canvis transcendentals per a ella mateixa i per a Vilafranca. I es que, als 84 operaris que treballaven en l’any 1956 se’ls van sumar molts altres. Alhora, es va comprar més maquinària per a donar abast a la demanda del mercat. El creixement de la fàbrica es veia coartat per la seua ubicació, en ple centre de la vila. Mentre va ser possible,  l’empresa va adquirir els terrenys que la col·lindaven i després va començar a créixer en altura, contravenint qualsevol lògica fabril.

Pàgines: 1 2 3